Les àvies tenen somnis

Les àvies tenen somnis

Aprofitant que avui comencem el nostre primer festival de #conficontes a cau d’orella em ve de gust explicar el meu vincle amb la gent gran. És íntim i bonic per mi i sento que vull compartir-ho. Tinc un afecte molt gran cap a les persones grans, les seves mans em provoquen tendresa i els seus ulls grisos de tant viure m’enamoren. Jo em vaig criar amb els meus avis i les meves tietes àvies. Els meus pares hi eren molt però eren botiguers i plegaven molt tard així que em passava les tardes entre històries, contes i galetes Maria. 

M’explicaven sobretot històries de la seva vida, de com es van quedar orfes, de la guerra, de les bombes que queien a Esplugues. M’encantava escoltar totes aquelles històries asseguda al terra amb el cap a la falda de la meva àvia. Poc abans de morir quan jo tenia 9 anys ella va publicar un llibre explicant la seva vida amb poemes i escrits. Dedicava cada poema a una persona o fet destacable.

Un dels poemes estava dedicat al grup que havien fet realitat la Residència d’avis i àvies Felix Llobet. Us comparteixo l’escrit que es titula Un grup de Somniadors:

“Era un grup que ens dolia que els avis del poble lluny haguessin d’anar. La tasca que ens vam posar fou la dels avis ajudar, poder tenir una petita residencia i així vam començar. Somiàvem amb una de gran i al mig del poble però treballant i amb ajuda de la gent una de petita en vam tenir.
I un dia, per atzar, ens van dir que uns senyors ajudaven els de la tercera edat i allà vam anar. Aquests senyors ens volien conèixer i el grup els va agradar i ens van dir que la llar ens farien.
I quan del somni hem despertat i la llar ens han donat, situada al mig del poble, alta, majestuosa, clara i espaiosa, amb una vista que va des de les muntanyes fins el mar i l’horitzó. El somni ha estat realitat i aquests senyors que amb tant d’amor l’han feta i en nosaltres han confiat, no saben pas ells com ens batega el cor en pensar que els nostres vells ja sempre podran estar al mig del seu poble junt amb els seus companys i amb un grup que els braços els obre i faran tot el què podran perquè l’estança aquí a la llar pugui ésser una realitat.”

I aquest escrit el va fer perquè el seu amor cap a la gent gran era immens i treballava incansablement perquè fossin una mica més feliços i tinguessin una vida digna a l’alçada de la seva bellesa. La meva àvia no només em va transmetre aquest amor sinó que em va portar a passar la infància en aquesta residencia i en molts casals d’avis i em van donar tant d’amor que ara només tinc ganes d’abraçar-los a tots i a totes.

Per Setmana Santa estàvem mirant d’organitzar entre Infantilades, l’Avenç i la residencia Felix Llobet un taller artístic d’avis i peques perquè crec que no hi pot haver res més bonic que aquesta connexió que enriqueix les dues parts i la multiplica a l’infinit. Malauradament no ho vam poder fer i ara estan aïllats. Només desitjo que puguin obrir les portes ben aviat.

Aquest amor m’ha fet organitzar aquest petitet Festival de #conficontes a cau d’orella, perquè les paraules molt sovint també acaricien i ara per ara és la única manera de connectar. Durant tres dies, del 20 al 22 de maig, estarem explicant contes per telèfon a avis i àvies. Cada dia un conte!

Ens hauria encantat explicar contes als avis de les residències però no ho han trobat un bon moment per temes logístic interns, entenem que estan passant moments complicats i desitgem de tot cor que es refacin.
El Festival el volem fer igualment i a partir d’avui comencem a trucar de part de familiars alguns avis i àvies joves que viuen a casa.

El somni de la meva àvia de construir la residencia es va fer realitat, un grup de gent somiadora el va fer realitat, perquè quan les persones ens ajuntem som capaces de crear tot allò que ens proposem. Espero que tots els somnis de totes les àvies es facin realitat ben aviat!

La meva àvia també em va escriure un poema a mi que deia entre altres coses: Mireia, aprèn a estimar, aprèn a escoltar el creador que et vol parlar. Has trobat un món de molta confusió, més lluita per fer-lo millor.

I així anem, caminant entre somnis, confusions, alegries, records i, sobretot, aprenent a estimar.  Una forta abraçada i moltes gràcies per llegir-me.

Mireia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Desplaçat dalt de tot