La Flor Groga de la Inspiració
Us comparteixo aquest conte amb les ganes de dir ben fort que aprofitem aquests dies per fer anar el múscul de la imaginació. Si hem d’estar uns dies a un ritme més baix aprofitem per llegir, escriure, explicar històries, contes, dibuixar, jugar. Amb imaginació ho podem tot!
LA FLOR GROGA DE LA INSPIRACIÓ
Caminava pel bosc quan, de cop i volta, vaig sentir un soroll estrany, semblaven les petjades d’algun animaló que trepitjava fulles seques.
Em vaig aturar per no fer soroll i que aquell animaló em descobrís, vaig quedar-me ben quieta, gairebé, sense respirar i fins i tot podria dir que sentia una mica de por. No sabia de quin animal es tractava i el que em podria fer. El més curiós de tot és que quan em vaig parar, no vaig sentir cap altre soroll, qui sap si aquell ésser desconegut també havia sentit les meves petjades caminant. Com saber-ho? Restava immòbil esperant. I passaven els minuts i no avançava. I la por s’anava apoderant de tots els meus sentits…
Vaig decidir avançar! Aquell bosc tan bonic que no es mereixia que jo sentís por. Vaig deixar-la enrere per continuar valenta el meu camí. M’encantava aquell bosc desconegut i no li volia permetre a res ni a ningú que la meva aventura no fos la més bonica del món. Quan vaig fer dues o tres passes, vaig tornar a sentir aquell soroll i enlloc d’aturar-me vaig continuar decidida, vaig percebre unes corredisses i fins i tot juraria que unes rialles. No ho entenia perquè no veia res… Només arbres gegants de troncs centenaris i moltes plantes de tot tipus. Regnava el color verd, sols el bosc, jo i aquell ésser desconegut… Però tenia ben decidit que cap entrebanc faria que deixés de buscar la flor groga de la inspiració. Volia trobar-la de totes, totes!
La primera vegada que vaig sentir-ne a parlar (m’ho va dir un ocellet) em va emocionar. Em va costar molt decidir-me. Però va arribar un moment on la meva curiositat va poder més que la meva prudència!
Recordo que era un dia d’un sol espatarrant amb un cel blau d’una intensitat espectacular. Em vaig despertar d’una revolada i vaig sortir al jardí. Els pares no hi eren i ja això em va semblar un senyal. Vaig veure un conill a la porta del jardí que dona al bosc. Em mirava! Va fer un saltiró com per marxar, em va mirar divertit i va sortir corrents com perquè el seguís. El cor em va fer un salt. Tot em portava cap al bosc: La Flor groga de la inspiració, la meva curiositat, la porta del jardí i, ara, aquest conillet entremaliat. Vaig escriure una nota als meus pares: “Estimats pares marxo aviam si trobo la Flor groga de la Inspiració, no patiu per mi. Estaré bé!
Tot recordant l’inici del meu viatge no em vaig adonar que s’havia començat a fer fosc. Em vaig aconseguir pujar a un arbre més petitó que la resta i em vaig preparar un llitet de fulles. Dormia profundament quan alguna cosa em va desvetllar. Vaig obrir els ulls i gairebé em moro de l’ensurt! Tenia una personeta petita a sobre el pit i em mirava amb una rialla que li ocupava tota la cara. De la sorpresa vaig caure a terra i per poc que no esclafo aquell nanet
-Perdona nanet, qui ets tu i perquè m’estàs mirant?
Ell es va incorporar i fent uns sorolls estranys es va posar a riure escandalosament.
-Es pot saber perquè rius?
I sense cap motiu se’m va tirar al coll i em va fer una gran abraçada. No sé com però només amb aquella abraçada ja sentia que tot el meu viatge havia valgut la pena. Però volia seguir i trobar la Flor.
-Perdona nanet, tu saps on és la Flor groga de la inspiració.
Em mirava amb ganes de comunicar-se però no li sortia la veu. Llavors amb els ditets petits d’una ma, perquè amb l’altra se sostenia el barret vermell, va escriure:
-Jo també cerco la Flor. Anem junts?
-Fantàstic! vaig fer jo.
I és així com el meu camí va començar a ser molt divertit. El nanet reia, xiulava i es pujava a sobre el meu cap i em feia abraçades contínuament. Entre els dos vam buscar menjar, lloc on dormir i ens ho passàvem d’allò més bé junts.
Al dia següent amb tota la il·lusió d’un nou dia que comença vam sortir corrents per un prat preciós quan de sobte va aparèixer de nou el meu vell amic el conill.
– Hola conill!
– Hola bonica!
– Perquè estaves al meu jardí l’altre dia?
– Doncs mira, bonica, un ocellet m’ha dit que volies conèixer la Flor groga i jo he pensat que si t’animava a sortir et podria seguir i així no enfrontar-me sol als perills del camí que porten a la Flor.
– Ostres, quins perills?
– Doncs diuen que hi ha nans i fades i èssers extraordinaris.
– Ja, ja, ja, vaig riure jo
– Conillet, et presento el nanet, és molt simpàtic i fem el camí junts. No tens perquè espantar-te.
Ens vam fer una abraçada a tres: i vam seguir el camí mes feliços que mai. Em va semblar tan especial la manera de fer amics al bosc!
El camí va durar encara tres dies. En aquell temps se’ns va unir al grup l’ocellet “Bec d’or”. La fadeta “Distreta” i el mussol “Gustavo” que venia de terres llunyanes. Tothom volia trobar la Flor i cap de nosaltres no pensava en quedar-se-la sinó en compartir-la.
Després de 7 dies de viatge vam arribar al lloc on se suposava que estava la Flor. Es tractava d’un llac immens, preciós i al mig de tot del llac, hi havia una petita illa. Vam trigar set dies més en construir una canoa amb branques i fustes i vam agrair ser un grup perquè cap de nosaltres no ho hauria aconseguit en solitari. La illa era preciosa, els ocellets ens venien a veure i des de fora del llac els animalons ens miraven encuriosits. Vam quedar amb la boca oberta quan vam descobrir una caseta amb una xemeneia que treia fum. Vam picar a la porta i ens va obrir una velleta encantadora.
-Hola jovent, que bé que ja sou aquí! Fa molt de temps que ús espero, sobretot a tu. I em va mirar fixament. Ens va donar una sopeta que vam agrair profundament després de dies menjant plantes i fruits i tot seguit vam seure al voltant d’un foc i ens vam explicar contes, vam ballar saltant per sobre del foc, vam cantar i riure feliços com mai.
-I la Flor? On la podem trobar, vaig preguntar impacient el següent matí
– Je, je- va riure la velleta- Sí, m’imagino que ja ha arribat el moment, us donaré un sobre a cadascú que no podreu obrir fins arribar a casa i allà us diré on trobar la Flor groga de la inspiració…
Em vaig despertar amb un raig de sol als ulls que em molestava i vaig fer mitja volta al llit, de cop vaig recordar la Flor groga, la velleta, el nanet, i la resta d’amics i amigues. Els trobava a faltar profundament, però, què hi feia jo al llit de casa? No recordava haver tornat! Vaig sortir a fora, els pares no hi eren i un conill em mirava des de la porta del jardí, però va desaparèixer ràpidament. Vaig mirar al terra i allà hi havia un sobre al meu nom:
B O N I C A
El vaig obrir i la nota deia:
“ Escrivint la historia de la teva aventura trobaràs la Flor groga de la Inspiració”.
Fi
PD. Us desitjo de tot cor que trobem la inspiració en qualsevol circumstància que vivim, en aquesta també! Escrivim el que ens passa i comparti-m’ho!
#virusartístic